Menu
Tot el que sabem de les aparicions i del missatge de Lourdes ens ha arribat per Bernadeta, l’única que va veure. Tot depèn del seu testimoni. Qui és Bernadeta? Podem distingir tres etapes en la seva vida: els anys foscos de la seva infància, una vida “pública” en el temps de les aparicions i del testimoni i, finalment, una vida “oculta” com a religiosa a Nevers.
Quan es parla de les aparicions, se sol presentar a Bernardette com una noia pobra, malalta i ignorant que viu miserablement al “Calabós”. És veritat, però no sempre va ser així. Quan va néixer al molí de Boly el 7 de gener de 1844, era la primogènita, l’hereva de Francisco Soubirous i Louisa Castérot, casats per amor, cosa no gaire freqüent en aquesta època. Bernadeta creix en una família unida que s’estima i on es resa. Viu deu anys de felicitat en aquesta etapa tan decisiva de la primera infància, que li donaran una solidesa i un equilibri sorprenents. La misèria que sobrevé no pot acabar amb aquesta riquesa humana. És veritat que als 14 anys Bernadeta mesura 1,40 m, pateix crisis d’asma i problemes d’estómac, però ella no és qualsevol cosa: és una autèntica bigurdana cap bourrut, “cap dur”, semblant a les pedres de les pedreres de Lourdes. Té una naturalesa viva, espontània, tenaç, de rèplica fàcil -com comprovarà el propi Jacomet-, incapaç de doblecs. Té amor propi, cosa que no se li escapa a la mare Vauzou a Nevers: “Caràcter rígid. Molt susceptible “. Bernadeta es afligeix pels seus defectes i els combat enèrgicament. Així doncs, una personalitat forta, però sense cultura. Res d’escola calia treballar a la taverna de la tia Bernarda. Res de catecisme: la seva memòria rebel no retenia les fórmules abstractes. Als 14 anys no sabia llegir ni escriure, i se sent exclosa, com es diria avui. Llavors reacciona: al setembre de 1857 l’envien a Bartrès, i torna a Lourdes el 21 de gener de 1858: vol fer la primera comunió, cosa que ocorre el 13 de juny
Correspon a l’època de les aparicions. En les seves ocupacions quotidianes, com anar a buscar llenya, Bernadeta es troba cara a cara amb el misteri. Un soroll «com una ràfega de vent», una llum, una presència. Com reacciona? Demostrant sentit comú i un discerniment notables. Creient que podia ser una il·lusió, posa en marxa tots els seus recursos humans: observa, es frega els ulls, intenta comprendre. Després es torna cap a les seves companyes per comprovar les seves impressions: “¿No heu vist res?”. Llavors es dirigeix a Déu i resa el rosari. S’adreça a l’Església i demana consell a confessió al pare Pomian: “He vist una cosa blanc que tenia la forma d’una Senyora”. Interrogada pel comissari Jacomet, respon amb una seguretat, prudència i fermesa sorprenents en una noia sense estudis: “Aquero, no he dit la Santíssima Verge … Senyor, vostè m’ho ha canviat tot”. Explica el que ha vist amb una desimboltura i una llibertat sorprenents: “Estic encarregada de dir-ho, no de fer-li creure”.
Compta les aparicions amb exactitud, sense afegir ni treure. Una sola vegada, atemorida per la rudesa de Peyramale (lit. dolenta pedra), afegeix: “Senyor rector, la Senyora segueix demanant la capella …, encara que sigui molt petita!”. En la seva carta pastoral sobre les aparicions, Mons. Laurence subratlla “la senzillesa, el candor, la modèstia d’aquesta nena … que compta tot sense afectació, amb una ingenuïtat commovedora … i, a les nombroses preguntes que li fan, respon sense dubtar, de manera clara i precisa, amb una forta convicció “. Insensible tant a les amenaces com a les ofertes de treure partit, “la sinceritat de Bernadeta és incontestable: no ha volgut enganyar”. Però ¿no s’estarà enganyant ella mateixa, víctima d’una al·lucinació ?, es pregunta el bisbe.
Llavors apel·la a la calma de Bernadette, al seu sentit comú, a l’absència d’exaltació ja que les aparicions no depenen de Bernadeta, ja que han passat sense que ella les esperés: durant la quinzena, dos dies va acudir a la Gruta sense que la Senyora aparegués.
Per arribar a aquestes conclusions, Bernadeta ha hagut de respondre a curiosos, admiradors, periodistes i altres, i comparèixer davant comissions d’investigació civils i religioses. Arrencada de l’anonimat, es veu projectada al primer pla de l’actualitat, víctima d’una «tempesta mediàtica». Podem imaginar la paciència, l’equilibri i l’humor necessaris per resistir i preservar la puresa del seu testimoni. No accepta regals: “Vull seguir pobra”. No beneeix els rosaris que li presenten: “No porto estola”. Ni ven medalles: “No sóc comerciant”. I davant les imatges a deu gosses que la representen, exclama: “Deu gosses, això és el que valc!”. En aquestes condicions la vida al Calabós es torna impossible: cal protegir-la. El rector Peyramale i l’alcalde Lacadé acorden que Bernadeta sigui admesa com «malalta indigent» a l’Hospici de les Germanes de Nevers, al qual arriba el 15 de juliol de 1860. Amb 16 anys aprèn a llegir i a escriure. Encara avui es poden veure a l’església de Bartrès dels “palotes” traçats pel seu compte. Posteriorment escriu sovint a la seva família per un bateig, una primera comunió o un funeral; ¡Escriu fins i tot, al Papa! Visita als seus pares, que han tornat a la “casa paterna”; té cura malalts, però abans de res busca el seu camí: si no serveix per a res ni té dot, ¿com ser religiosa? Al final entra a les Germanes de Nevers “perquè no m’han obligat a això”. Des de llavors en el seu interior s’imposa una veritat: “La meva missió a Lourdes ja ha acabat”. Com Joan Baptista davant Jesús, ha de desaparèixer per fer lloc a Maria.
Ella mateixa fa servir aquesta expressió: “He vingut aquí per ocultar-me”. A Lourdes era Bernadeta, la vident; a Nevers es converteix en la germana Marie-Bernard, la santa. Sovint s’ha parlat de la severitat de les seves superiores amb ella, però cal comprendre que Bernadette era un cas especial: calia apartar-la de la curiositat, protegir-la i protegir la Congregació. Bernadette relata les aparicions a la comunitat, reunida al dia següent de la seva arribada; després ja no podrà parlar. La deixen a la casa mare, encara que li hagués agradat tenir cura de malalts en un altre lloc. El dia de la seva professió, no hi ha cap ocupació prevista per a ella. Llavors el bisbe, inspirat, li encomana “la feina de pregar”. “Rece pels pecadors”, li havia dit la Senyora. I ho compleix. “Els meus armes són l’oració i el sacrifici”, li escriu al Papa. La malaltia la converteix en un pilar de la infermeria. I després hi ha les interminables sessions de locutori: «Aquests pobres bisbes farien millor quedant-se a casa». Lourdes està molt lluny … ¿Tornar a la Gruta? Mai !, “Deixarien a la Santíssima Mare de Déu per seguir-me”. Però cada dia hi va en peregrinació espiritual.
No parla de Lourdes; ho viu. “Vostè ha de ser la primera a viure el missatge”, li diu el pare Douce, el seu confessor. De fet, després de ser ajudant d’infermeria, entra poc a poc en la condició de malalta, el que converteix en «la seva tasca» en acceptar, amb un perfecte acte d’amor, totes les creus pels pecadors: “Després de tot, són els nostres germans “. En les llargues nits d’insomni, unint-se a les misses que se celebren a tot el món, s’ofereix com una «crucificada vivent» en l’enorme combat entre les tenebres i la llum, associada amb Maria al misteri de la Redempció i amb els ulls fixos en el Crucifix: “D’aquí trec la meva força”. Mor a Nevers el 16 d’abril de 1879 a l’edat de 35 anys. L’Església la va proclamar santa el 8 de desembre de 1933, no per haver estat afavorida per les aparicions, sinó per la manera en què va respondre.