Benvolguts,

A principis de febrer vaig llegir un escrit que em va emocionar i em va arribar al cor, perque em va fer sentir la raó sincera per la que anem a Lourdes. En aquest butlletí  voldria aprofitar aquestes línies per compartir amb vosaltres una part d’aquest text, escrit pel nostre Vocal de Pastoral Hospitalària -amb el seu permís-, pel dia del malalt, perque poques vegades, en tan poques línies, s’expressen tantes coses:
“A la nostra família tots som hospitalaris, peregrins, infermers,..  i el nostre objectiu és l’entrega sempre a l’altre. Quan anem de pelegrinatge a l’encontre de Maria cada un aporta les seves aptituds i habilitats. Hi ha qui vesteix els malalts, qui les hi dóna el menjar, qui els acompanya en els desplaçaments, qui els ajuda com a sanitari, etc. Fem moltes funcions perquè tothom ajudi a gust i desenvolupi les tasques que més li agraden.
Els primers anys te n’adones que donar-se als altres complementa la persona, et fa sentir útil. Tots tornem contents d’haver compartit una petita part de nosaltres mateixos, sabem que hem fet un bé i n’estem satisfets.
Quan ja fa més temps que participes en els pelegrinatges, descobreixes una veritat més profunda. No és l’hospitalari qui ajuda al malalt, sinó que és el malat qui fa créixer l’hospitalari. L’hospitalari ajuda en les tasques ordinàries: vestir, menjar, passejar, etc. Però és la persona malalta o discapacitada la quet’ensenya a somriure quan tens dificultats. T’ensenya l’acceptació amb alegria. Allà descobreixes el veritable rostre de la felicitat i de l’autenticitat. La vida de veritat és descobrir la grandesa de l’entrega en l’altre. Les limitacions físiques queden superades per l’amor i l’alegria del cor. Aquests petits moments són molt més importants que les coses superficials. Aprenem a valorar les petites coses i els petits progressos com a únics. És una escola autèntica d’aprenentatge de vida. Res és més important que aprendre a estimar, i és el malalt o el discapacitat qui m’ensenya a estimar. Al seu costat aprenem el veritable sentit de viure.”
Sincerament aquests línies m’han fet reviure el que crec que manté dins nostre la flama incandescent de Lourdes tot l’any i per això, desitjaria, amb humilitat, que us serveixi també a vosaltres per recordar i valorar, com aquí es diu, que son les mateixes persones que acompanyem les que ens ensenyen a respectar i estimar l’altre, i ens donen una profunda lliçó de vida en cada pelegrinatge o activitat que compartim amb ells. I que sigui així per molts anys.