Es diem el “Missatge de Lourdes” als gestos i paraules que van intercanviar la Verge i Bernadette, a la Gruta de Massabielle, durant les 18 Aparicions, de l’11 de febrer al 16 de juliol de 1858. Per captar i comprendre el “Missatge de Lourdes“, convé conèixer el context de les Aparicions . L’11 de Febrer de 1858, Bernadette, la seva germana i una amiga van a recollir llenya pels prats i s’acosten a la gruta de Massabielle, el “catau dels porcs“. Per davant de la gruta passava un rierol i l’aigua estava molt freda. Les dues nenes més petites, encara que plorant pel fred, van creuar el rierol; però Bernadette no s’atreveix a causa de l’asma que pateix. Ella va notar una ràfega de vent i va percebre que els arbres no es movien; i llavors, en un buit de la gruta, veu un resplendor i, de seguida, a una joveneta molt bella, de la seva mateixa edat, que li somriu.

En temps de Bernadette, la Gruta era un lloc brut, fosc, humit i fred. L’anomenaven «el catau dels porcs », perquè allí anaven a protegir-se els porcs que pasturaven als voltants. I allí justament va voler aparèixer Maria, que és tota puresa, tota blancor, signe de l’amor de Déu i imatge del que Déu vol realitzar en nosaltres. Existeix, doncs, un gran contrast entre aquesta Gruta obscura i humida i la presència de Maria, la Inmaculada Concepció. Heus aquí ja un signe. Estem de ple en l’Evangeli: La trobada entre la riquesa de Déu i la pobresa de l’home. Jesús, que “ve a asseure’s a la taula dels pecadors“ , perquè, “va venir a buscar el que estava perdut”.

El fet que Maria s’aparegués en una gruta bruta i obscura, en un catau de porcs, en aquest lloc anomenat Massabielle, la penya vella, és per dir-nos que Déu ve a trobar-se amb nosaltres allí on estem, enmig de les nostres misèries, de les nostres causes perdudes. La Gruta no és solament el lloc geogràfic dels esdeveniments; és també un lloc on Déu fa signes per manifestar-nos el seu amor. És un lloc on Déu vol transmetre’ns un missatge, que no és un altre que el de l’Evangeli. El centre del Missatge de Lourdes és que Déu ve per dir-nos que ens estima. Déu ens estima tal com som, amb els nostres èxits i també amb les nostres febleses, les nostres ferides i els nostres fracassos.

En la tercera Aparició, el 18 de febrer, la Verge parla per primera vegada. A Bernadette que li ofereix un full de paper i un llapis perquè escrigui el seu nom, la “Senyora” replica: “el que haig de dir-li, no és necessari escriure-ho“. És una frase extraordinària. Significa que Maria vol entaular amb Bernadette una relació de l’ordre de l’amor, que se situa en el cor. El cor, en la Bíblia, significa el centre de la personalitat, del que hi ha de més profund en la persona. Bernadette obre el seu cor a aquest missatge d’amor.

La segona paraula del Verge va ser: “Vol vostè fer-me el favor de venir aquí durant quinze dies?” Bernadette queda desconcertada. Va ser la primera vegada que algú em va tractar de vostè, dirà després. I explicarà aquesta expressió afegint: “Em mirava com una persona mira a una altra persona“. L’home, creat a la imatge i a la semblança de Déu, és una persona. Bernadette, sentint-se així respectada i estimada, experimenta el fet de ser ella mateixa una persona. Tots som dignes als ulls de Déu; perquè Déu estima a cadascun.

Tercera paraula de la Verge: “No li prometo la felicitat d’aquest món, sinó la de l’altre”. Existeix el món de la violència, de l’opressió, de la mentida, de la sensualitat, del propi interès, de la guerra. Però també el món de la solidaritat, de la justícia, de la disponibilitat i el servei, de l’amor. Els dos mons es donen en aquesta terra. Quan Jesús en l’Evangeli ens convida a descobrir el Regne del Cel, ens convida a descobrir-ho en aquest món en què vivim, tal com és. On hi ha amor allí està Déu.

Tenir l’experiència de Déu no és més que tenir l’experiència de l’Amor, aquí en aquest món. A qui descobreix això va dirigida la lloança de Jesús: “No estàs lluny del Regne de Déu“. Que és com dir: has sabut descobrir aquí sota aquest Regne i has fonamentat la teva vida sobre aquest Amor. Aquesta va ser la promesa de Déu a Bernadette: No et prometo la felicitat d’aquest món, sinó descobrir ja aquí sota l’altre món. En aquest sentit, Bernadette va anar sempre profundament feliç aquí sota. Aquest és el Regne de Déu.

Durant les set primeres aparicions, Bernadette apareixia amb rostre radiant de felicitat, i de llum. Però, entre l’octava i la dotzena aparició, tot canvia: la cara de Bernadette es torna dura, trista, dolorosa i sobretot, realitza gestos incomprensibles. Va de genolls fins al fons de la Gruta. Besa el sòl, brut i fastigós, de la Gruta. Menja herbes amargues. Furga en el sòl i, tres vegades, intenta beure aigua fangosa. S’empastifa la cara amb aquesta mateixa aigua embarrada. Després mira a la gent i obre els braços. Tots diuen en veure-la: “Està boja”. Bernadette repetirà els mateixos gestos durant quatre aparicions.

Què significa això? Ningú ho va entendre! Amb tot, estem al centre de el “Missatge de Lourdes”

Aquests gestos són, en efecte, gestos bíblics. Perquè la “Senyora” l’hi demana, Bernadette imitant l’Encarnació, la Passió i la Mort del Crist. Caminar de genolls fins al fons de la Gruta: és el gest de l’Encarnació, del descens de Déu fins a l’home. I Bernadette besa la terra per significar que aquest descens és el gest de l’amor de Déu als homes. Menjar les herbes que creixien al fons de la gruta. Els hebreus, quan volien significar que Déu havia pres sobre si totes les amargors i tots els pecats del món, mataven un anyell, el buidaven i l’omplien d’herbes amargues; i pronunciaven sobre l’anyell la fórmula següent: “Aquest és l’anyell de Déu, que pren sobre si les amargors i els pecats del món“.

Empastifar-se la cara. El profeta Isaïes ens parla del Mesies cridant-ho el “Servent sofrent” i diu: “No hi ha en ell semblar, no hi ha bellesa que atregui les mirades, ni bellesa que agradi. Menyspreat, desfet dels homes.., davant qui es torna el rostre…” Bernadette té la cara desfigurada pel fang. La gent la menysprea i diuen: “aquesta noia s’ha tornat boja”.

En la 9a aparició la Senyora diu a Bernadette: “Vagi a beure i a rentar-se a la font”. Bernadette va al fons de la Gruta, furga en el sòl i comença a brollar l’aigua, primer bruta, després clara i neta. Aquests gestos ens desvetllen el misteri del Cor de Crist: “Un soldat, amb la llança, els va traspassar el costat i, al punt, va brollar sang i aigua. Però se’ns revela també el cor de l’home. La Gruta és, doncs, el cor de l’home. El cor que Déu tracta d’alliberar, pel seu amor, de tot fang de misèria, de tot pecat, de les herbes amargues. Besant el sòl de la Gruta, Bernadette ens recorda la trobada de Déu amb nosaltres, com som i on estem, perquè en el fons de nosaltres mateixos hi ha una font d’aigua viva. El cor de l’home, ferit pel pecat, està significat en les herbes i el fang: Però en el fons del cor està la vida mateixa de Déu, significada en la font.

Li van preguntar a Bernadette si la Senyora li havia parlat, si li havia dit alguna cosa i ella va respondre: “Sí, la Senyora repetia: Penitència, penitència, penitència. Resa pels pecadores“. Recordem que “Penitència” significa “Conversió”. Per a l’Església la conversió consisteix, com Jesucrist ho ensenya, a tornar el nostre cor a Déu i als germans. Estem al centre del Missatge de Lourdes: l’oració i la penitència ens fan entrar en l’Esperit de Déu.

En la tretzena aparició, Maria diu Bernadette: “Vés-te a dir als sacerdots que es construeixi aquí una capella i que es vingui en processó“. Venir en processó, significa caminar en aquesta vida, al costat dels nostres germans. Construir una capella. A Lourdes, s’han construït capelles, per acollir a la munió de pelegrins. Però aquestes capelles no són més que els signes de la comunió, basada en la caritat, a la qual tots estem anomenats. La “capella”, és la “Església” que hem de construir, allí on estem. En la nostra família, en el nostre lloc de treball, en la nostra parròquia, en la nostra diòcesi. Durant tota la seva vida el cristià construeix l’Església vivint la comunió amb els seus germans.

El 25 de març de 1858, dia de la setzena aparició, Bernadette va a la Gruta i, seguint la iniciativa del P. Peyramale, rector de Lourdes, demana a la “Senyora” que li digui el seu nom. Bernadette li fa la pregunta planteja la qüestió per tres vegades. A la quarta vegada, la “Senyora” li respon en occità : “Que sóc era Inmaculada Counceptiou“, “Jo sóc la Inmaculada Concepció“. Bernadette no va entendre el sentit d’aquestes paraules. Va córrer de seguida al costat del P. Peyramale, per comunicar-li el nom de la “Senyora”. El va entendre que és la Mare de Déu la que s’apareix a la Gruta de Massabielle. Més tard, el bisbe de Tarbes, Monsenyor Laurence, ho va declarar solemnement.

El dogma de la Inmaculada Concepció, com ho ensenya l’Església, significa que Maria va ser concebuda sense pecat, en virtut dels mèrits de la mort i resurrecció de Crist. Així, la Inmaculada Concepció és també el senyal d’allò al que està anomenat tot home regenerat per Déu.